D'ençà que estudiava filologia a
la Universitat i amb motiu d'unes classes interessantíssimes de dialectologia
amb el Dr. Veny, que vaig començar a col·leccionar càntirs. Ens calia estudiar
les diverses maneres d'anomenar aquest atuell en els diferents llocs de la
Península Ibèrica. Enguany els meus estimats càntirs romanen encapsats en un
traster fosc i sense cap finestra on fa pocs dies vaig baixar-hi amb la intenció
de buscar una bossa plena de nines de les meves filles perquè la Naret, la meva
néta, les conegués. Em vaig topar amb les capses dels càntirs i a l'atzar vaig
obrir-ne una. En pocs segons ja no em trobo en el vell traster, els seus
contorns s'esborren i sóc a Salamanca la terra daurada de pedres nobles i
deveses inabastables. Torno a la riba del Tormes on vaig comprar aquell càntir
tan bigarrat. Els meus cosins m'intenten explicar que ells també tenen una
platja on es banyen talment com si fos el mar, a la vora d'aquell tranquil riu
Tormes tributari pel costat esquerra del poètic riu Duero, company inseparable
del poeta Antonio Machado. 
Els meus cosins i jo aliens a
tota tradició literària, joves com som, massa joves, oblidem la història, la
poesia i els tradicionals càntirs i juguem esvalotats en les aigües quietes
d'un riu tranquil que travessa silenciós i sense pressa per pobles i ciutats
d'antiguitats mil·lenàries.
